Masculinitat, poder i privilegi
Néixer amb tita no només és un privilegi a l’hora d’anar a fer pipi (quan tens pressa, quan estàs de festa, quan el lavabo està brut, quan estàs pel carrer, etc.). Com ens va dir Pierre Bourdieu: Ser hombres es, de entrada, hallarse en un posición de poder. Amb això vull dir que tenir tita ens transporta, a tots els homes, a accedir amb facilitat a altes esferes de poder i a tenir un munt de privilegis innats dels que, moltes vegades, no en som conscients (la veritat és que cada dia jo en trobo de nous…).
Sóc conscient que aquest tema pot generar moltes resistències, veus en contra del que dic o molts més arguments que no exposaré. El que intentaré en aquest article és introduir el tema amb tota la tendresa possible i, sobretot, sent conscient de que jo sóc el primer home que té un munt de privilegis i amb un llarg camí a recórrer per ser més igualitari i just. Doncs som-hi 🙂
Per què els homes tenim més privilegis o accés al poder? I per què dic que no en som conscients? Doncs perquè el nostre sistema i cultura patriarcal sempre ha premiat, valorat i abanderat allò considerat culturalment masculí (la força, la competitivitat, l’agressivitat, el treball assalariat, l’autonomia…). No us heu preguntat mai per què en una entrevista de feina mai diríeu que sou persones molt emocionals i afectives? O per què les dones que volen arribar a alts càrrecs directius acaben tenint característiques molt masculinitzades (vestimenta, actituds, comportaments…)? Doncs perquè, com deia, la nostra cultura valora molt més allò culturalment masculí que allò tradicionalment considerat femení. Tenim un món construït a la nostra mida i, tot i que a vegades no ens agradi del tot, ens afavoreix molt i atorga poder i privilegis. Quin poder té la nostra tita, oi?
Escrivint recordo que més d’una vegada m’han repetit que “ets un privilegiat per ser home“, “vulguis o no ets un opressor“ o “facis el que facis tens més poder“ i certament jo rebia molt malament (hhhmmmm… i a vegades també ho rebo) aquestes acusacions, sí, les vivia com una galleda d’aigua freda, baixava el cap i, quan arribava a casa al llitet plorava sense entendre res. Alguna vegada les heu rebut? Doncs entendreu que no moli gens que et diguin això; A qui li agrada acceptar que és un privilegiat quan intenta treballar-se les coses i ve de “classe treballadora”? A qui li agrada acceptar que tens un munt de poder quan el poder no mola gens i està mal vist ser poderós en un determinat context? A qui li agrada acceptar que ets un opressor quan els opressors són “los malos de la peli“ i contra qui vols lluitar?
Per això, en molts moments responia en la meva defensa “Eh! Que jo no sóc un típic home! No tinc tants privilegis ni poder! Que a mi el patriarcat també m’oprimeix vale?!”. I és ben cert que no tots els homes tenen els mateixos privilegis, entremig s’entrecreuen molts altres factors: classe social, tipus de masculinitat, ètnia, capital cultural, predilecció sexual, identificació de gènere… però el que sí que no podia negar és que la nostra tita, el nostre rol a la societat, la nostra forma de relacionar-nos, la nostra figura corporal, la nostra forma de moure’ns, la nostra forma d’estar, la nostra forma de lligar, la nostra forma de fer l’amor, la nostra forma d’emocionar-nos, etc. Són les que estableixen el patró de les coses ben fetes, de les coses bones, les coses valorades i les coses legítimes, per tant, ens obren les portes a pràcticament tots els àmbits de la vida. Així doncs, el patró masculí -del qual el màxim exponent és ser home- en la nostra societat, ens transporta a tenir directament un munt privilegis i poder inherent pel fet de ser homes. I, en una societat patriarcal ser home i fer d’home representa, inconscientment i indirectament, exercir opressió, dominació i poder sobre les dones (per no parlar de la clara exclusió i sanció a persones trans*, intersex, queer…).
I per si algú té la pregunta al cap de: “A veure… però quins privilegis en concret tinc jo? Quines opressions exerceixo? Per què jo he de tenir més poder?” ara n’escric uns quants que jo tinc: accedim a llocs de treball amb major facilitat perquè el mercat laboral està masculinitzat (i en el meu cas que és en el camp de l’educació encara amb més facilitat perquè es busquen i aprecien molt els mascles educadors), tenim sous més elevats que les dones en les mateixes feines, no se’ns nega i discrimina per gaudir del nostre cos (amb la masturbació), gaudim de llibertat als espais públics (anar sense samarreta i que
no et diguin puta, per exemple, o rascar-se la tita en públic), que el centre del pati de l’escola sigui masculinitzat (amb la maleïda pista de futbol), moure’ns amb llibertat pel carrer i de nit sense por de ser violat, no haver-se de preocupar d’anar depilat quan vas a una entrevista de feina o pel carrer, formar part del masculí utilitzat com a genèric (i quan algú parla de totes se li tiren a la jugular), poder accedir a estudis i llocs laborals sense ser mal vist (fins i tot premiat com a mi m’ha passat “uau, que guai que un home li agradi el món de l’educació, en fan falta molts“ en canvi aquest elogi el reben dones quan fan una enginyeria?), que la teva veu s’escolti més i tingui més reconeixement que la de qualsevol dona, no rebre un constant atac per la pressió estètica a televisió, anuncis i bromes, no rebre discriminació ni conflictes laborals per quedar-te embarassada, que l’agressivitat i la violència sigui justificada per la naturalesa masculina, no haver-te de justificar constantment per les coses que fas si tens “un par de huevos“, que si ets un home feminista et diguin que és molt guai però si ets una dona siguis vista com una histèrica (entre altres adjectius), justificar la gelosia i varies violències de gènere per naturalesa (amb les tonteries de la testosterona), que no exerceixin control sobre el teu cos amb lleis com la de l’avortament, tenir un munt de referents masculins de triomf a la història, esport, televisió, laboral… I així podria seguir exemplificant una bona estona més. No us sembla prou? A mi si.
Negar els privilegis masculins que et concedeix la societat per ser home és enganyar-se. El feminisme, com a discurs i moviment que lluita per la justícia social ataca la segregació i desigual i injusta distribució dels privilegis. Com a homes cal prendre consciència de tots aquests privilegis masculins, desprendre’s d’ells, compartir-los o utilitzar-los cooperativament per crear major equitat social. No crec tampoc que calguin eliminar-se, ja que privilegis com el fet de sentir-se en confort i llibertat al carrer, a la feina, a l’escola o a casa són un gran privilegi del que tothom hauria de poder gaudir. Ep, he de dir que hi ha alguns privilegis de dominació i d’exercir violència sobre les altres persones que ningú hauria de tenir, sinó que s’haurien d’eliminar.
No em vull allargar més (tot i que aquest tema dona per més i per això aprofundiré en altres articles), per això tancaré l’article dient, animant i demanant prendre una major consciència sobre tots els privilegis que tenim pel nostre gènere i que, si creiem verdaderament en la igualtat i la justícia, treballem per un accés igualitari al poder i a que els privilegis siguin drets assumits per a totes les persones.
Autor: Amat Molero Borràs
Il·lustració: Mariona Zamora Juan
Ulleres per Esquerrans 